Josep Gordi i Serrat
Josep Gordi i Serrat és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1981) i doctorat en Geografia per la mateixa universitat (1985). El 1991 va obtenir el títol de Màster d’Estudis Regionals, Urbans i Metropolitans de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1990 treballa com a professor de Geografia a la Universitat de Girona. Dins del marc de la Universitat de Girona i a nivell de recerca s’ha dedicat, sobretot, a l’estudi de les relacions que s’estableixen entre la societat i el bosc i al planejament territorial des d’un punt de vista ambiental i paisatgístic. Dins de l’àmbit de les relacions societat-bosc, destaquen les següents publicacions: “Boscos i brolles del Vallès” publicat el 1984, “Passejades pels boscos de Catalunya” publicat l’any 2000 i “L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle XX” publicat el 2009. Ha coordinat els següents cursos d’estiu de la Universitat de Girona: Problemàtica actual dels boscos de l’àrea mediterrània el 1995, L’ordenació dels boscos mediterranis el 1996, Bosc i territori el 1998, Els paisatges forestals, història, cultura i geografia el 1999 i Els paisatges forestals de la muntanya mediterrània, biogeografia i cultura el 2000. El 2011 publica, amb Documenta Universitària, els llibres “Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals” i el 2013, “Natura i espiritualitat a Catalunya. Deu converses, deu passejades i deu consells per viure la natura amb Plenitud”. Enguany ha publicat “Tornar a la natura”.
L’Eduard Plana i tu sou grans defensors de les mirades polièdriques del bosc, de com el conjunt de visions acadèmiques sumen i complementen i de l’avantatge de posar-les en comú; com valores la teva aproximació?
La meva primera reflexió sobre aquesta pregunta és que l’Acadèmia, és a dir, el món universitari, tendeix a dividir, separar, patrimonialitzar, sectorialitzar… però, la realitat, és que la natura és unitària i tot està interconnectat. Per tant, per entendre i fer propostes de gestió del paisatge forestal cal escoltar veus de perfils professionals diferents: enginyers de forest, geògrafs, biòlegs, paisatgistes… Fa un grapat d’anys vaig fer una estada de recerca en un institut de recerca dedicat a l’ordenació forestal situat a la província italiana de Trentino i recordo les converses amb el seu director vers els processos de participació al voltant de l’aprovació d’un projecte d’ordenació forestal i com em va sobtar que abans d’aprovar un document de gestió forestal es reunien en una mateixa taula, els redactors del projecte i l’administració forestal amb representants del sector turístic, del món de la conservació, l’administració municipal…
“Tornar a la natura” és el títol de la teva darrera publicació, d’una llista que comença a ser llarga sobre natura, cultura, vida, espiritualitat… ens n’hem allunyat massa?
Jo penso que sí. Fins i tot, en moltes ocasions passegem per un paisatge i el vivim com escenari, ja que ho fem escoltant música per uns auriculars o conversant amb els amics. Dies enrere vaig gaudir enormement d’una obra de teatre que es deia: “Acorar”, es tracta d’un monòleg espectacular que girà al voltant de la matança del porc a Mallorca i on l’actor contraposa l’enorme canvi generacional que ha viscut l’illa i deia que abans les persones sabien si eren davant d’una alzina, un om o un lledoner, i que ara, pel jovent, simplement són arbres. Els mots, la riquesa de vocabulari en parlar de la natura és també un fet que per mi evidencia un important allunyament. També cal tenir present que els comportaments que fan possible una millor vivència de la unitat de la natura no són gaire freqüents i populars en el nostre dia a dia, com el silenci, la quietud, la solitud…
Des de la perspectiva de la Geografia, quins elements pràctics creus que cal tenir en compte a l’hora de gestionar els boscos i els seus serveis ambientals i socials?
El geògraf pot aportar en la redacció dels instruments d’ordenació forestal, deixant de costat els temes cartogràfics, en primer lloc, una visió històrica i unitària del territori, és a dir, saber d’on venim, i no només a nivell d’aprofitaments sinó també respecte a l’ús dels camins o l’evolució dels usos del sòl.
Respecte a la gestió forestal, tant en boscos públics com privats, crec que caldria promoure a nivell de massís o de vall processos de participació ciutadana on la propietat, l’administració, les empreses que fan documents d’ordenació i gestió al bosc, compartissin reptes, dubtes i problemes amb la resta d’agents socials i ambientals. Moltes vegades, quan es parla de boscos es dibuixa en els mitjans de comunicació un espai de confrontació entre gestors i el sector ambiental que no hauria d’existir. El que cal és més debat i més comunicació. En aquests processos de participació els geògrafs poden ser molt útils ja que normalment treballen amb una visió generalista i unitària del territori o el paisatge.
Com a bon lector i interpretador que ets del llibre obert que són els boscos i els arbres, creus que anem cap a una intimació de les relacions entre les persones i els boscos o, per contra, correm el risc de fer-ne un ús i abús dels terrenys forestals en perjudici de propietaris, usuaris i gestors?
Aquesta és una pregunta que necessitaria una llarga resposta. De forma sintètica, penso que mai no ha anat tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain bike, excursionisme, passejades…però poques vegades aquests usuaris es deixen imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música, i per tant, es perden tots els valors i sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la fageda d’en Jordà i, en conseqüència els costarà gaudir del verd com d’aigua endins, profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.
Ara bé, el que m’interessa preconitzar entre aquell que vulgui escoltar-me és que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural per qüestions de salut i humanista, és a dir, d’aprendre a situar-nos correctament en el món i per fer-ho cal intimitat. Els venecians a la novia l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu veure la vostra amorosa hi aneu sols?, doncs a la natura, de tant en tant, cal saber aprendre a anar-hi en solitud per viure-la en plenitud.